dimecres, 13 de febrer de 2008

Margarita, está linda la mar.

Quan la vida va passant i les persones més estimades per nosaltres, van desapareixent d’una forma o d’una altra, ens queden els records, els quals ens permeten de portar-les sempre al cor.

Quan era petita, aquest poema de Rubén Darío me’l van recitar infinitat de vegades, i cada cop que el llegeixo, em transporta a aquella època i els sentiments se’m posen a flor de pell.


Margarita, está linda la mar,
y el viento
lleva esencia sutil de azahar;
yo siento
en el alma una alondra cantar:
tu acento.
Margarita, te voy a contar
un cuento.

Éste era un rey que tenía
un palacio de diamantes,
una tienda hecha del día
y un rebaño de elefantes,

un kiosko de malaquita,
un gran manto de tisú,
y una gentil princesita,
tan bonita,
Margarita,
tan bonita como tú.
Una tarde la princesa
vio una estrella aparecer;
la princesa era traviesa
y la quiso ir a coger.

La quería para hacerla
decorar un prendedor,
con un verso y una perla,
y una pluma y una flor.

Las princesas primorosas
se parecen mucho a ti:
cortan lirios, cortan rosas,
cortan astros. Son así.

Pues se fue la niña bella,
bajo el cielo y sobre el mar,
a cortar la blanca estrella
que la hacía suspirar.

Y siguió camino arriba,
por la luna y más allá;
mas lo malo es que ella iba
sin permiso del papá.

Cuando estuvo ya de vuelta
de los parques del Señor,
se miraba toda envuelta
en un dulce resplandor.

Y el rey dijo: «¿Qué te has hecho?
Te he buscado y no te hallé;
y ¿qué tienes en el pecho,
que encendido se te ve?»

La princesa no mentía.
Y así, dijo la verdad:
«Fui a cortar la estrella mía
a la azul inmensidad».

Y el rey clama: «¿No te he dicho
que el azul no hay que tocar?
¡Qué locura! ¡Qué capricho!
El Señor se va a enojar».

Y dice ella: «No hubo intento;
yo me fui no sé por qué;
por las olas y en el viento
fui a la estrella y la corté».

Y el papá dice enojado:
«Un castigo has de tener:
vuelve al cielo, y lo robado
vas ahora a devolver».

La princesa se entristece
por su dulce flor de luz,
cuando entonces aparece
sonriendo el Buen Jesús.

Y así dice: «En mis campiñas
esa rosa le ofrecí:
son mis flores de las niñas
que al soñar piensan en mí».

Viste el rey ropas brillantes,
y luego hace desfilar
cuatrocientos elefantes
a la orilla de la mar.

La princesita está bella,
pues ya tiene el prendedor
en que lucen, con la estrella,
verso, perla, pluma y flor.

Margarita, está linda la mar,
y el viento
lleva esencia sutil de azahar:
tu aliento.

Ya que lejos de mí vas a estar,
guarda, niña, un gentil pensamiento
al que un día te quiso contar
un cuento.

8 comentaris:

the crow ha dit...

Si no fos perquè et conec, diria que tens fixació per Ruben Darío. Je je je, no perdigues mai aquesta sensibilitat. Però fica també algun vers de Quevedo, que era un catxond. És broma, vinga vaigi bé

Mireia Consarnau Pallarés ha dit...

Doncs és el primer poema que postejo d'ell, però la veritat, és que en tinc un altre preparat, també molt bonic.

Un dia, hauras de donar-te a conéixer...dic jo. :)

emili nieto ha dit...

Com diu the crow, no perdis mai aquesta sensibilitat que manifestes. La major part dels teus posts són íntims, introspectius, delicats, tendres, evocadors i sovint melancòlics. Calen més adjectius?

the crow ha dit...

Veus, hem cau bé l'Emili, és un gran observador. m'agrada la gent així. Pel que respecta a la meva identitat, només et puc dir que sóc un bell amic (je je). Ja t'he dit que sóc tímid, però avui hem sento valent. Et donaré una pista que pot ser definitiva: Sóc de les poques persones que ha realitzat una classe de llengua dintre d'una caixa.
La pista és bona eh?
Vinga que passeu un bon dia

Mireia Consarnau Pallarés ha dit...

Gràcies als dos per aquests complits, sempre son d'agrair.

Per cert, the crow, ja sé qui ets. :)
Com et va la vida?

the crow ha dit...

Veus..., la cosa era evident ;). Ara hem sento desprotegit, aixo de ser anonim, te el seu allo. Pero bueno ara ja estem equilibrats. Son molts anys sense parlar-nos, en los que la vida ha donat moltes voltes. Ara be, no hem seguit camins tan distints, ja que ambdos desitgem ser professors. Personalment, tb estic estudiant opos (## rrr ***) per al 2009, mentrestant anem treballant i bucan quelcom millor. Tu et presentes aquest any? Que tingués sort.

Mireia Consarnau Pallarés ha dit...

Jo sí, hem presento aquest any a Informàtica, tu a quina especialitat?

the crow ha dit...

Mira jo hem presento per una de les assignatures que mes t’agradaven. Soc historiador(no rigues). Tota una aventura per sobreviure en la contemporaneïtat. Suposo que la meva vocació prové d’un trauma del subconscient (algueritis aguda; m’han dit els metges). Ara hem ficaré en tractament a veure si me passa. Però tot te solució. I a tu que, com t’ha tractat la vida? pel que veig no et pots queixar tampoc. Per cert, tu que ets informàtica, si el teclat no marca els accents gràfics es que els tinc de començar a canviar, no?