Vaga professorat 13 de Novembre: a tots els professors

Ahir ens van venir a fer una xerrada sobre per què hem d’anar a aquesta vaga. No us vaig a explicar ara el que diu la LEC, molts de vosaltres ja ho sabreu.

La meva pretensió, es dir a tot el professorat que hem d’anar a aquesta vaga, però no un dia, si fos per mi la faria indefinida. És millor perdre dos mesos de sou, que no tenir unes condicions miserables per a tota la vida.

Que no ens prenguin per estúpids el govern i els sindicats, ja sabem que de tots els punts que ens presenten, un o dos, potser tres, son els que s’aconseguiran evitar fent només un dia de vaga, però i els altres què? tot això son estratègies polítiques, fins i tot ja saben els punts que concediran al professorat per a que continuéssim educant i ensenyant als seus fills. Aquests punts ja s’inclouen expressament.

Deixeu de banda si uns sindicats diuen que es faci, si uns diuen que no es faci... estan en joc els nostres drets com a docents i com a persones.

2n aniversari

Sempre diuen "temps al temps", i en certa part qui ho digui té raó. El temps treu l'angoixa, la desesperació i el dolor, però no el record.

I què hi farem, la vida es plena de bons i mals records, i tenir sentiments és allò que ens fa ser més humans, malgrat siguin tristos.

La jubilació implica menys despeses, segons el govern

Sembla ser que avui, tinc una visió una mica crítica... continuant amb un tema que podem relacionar amb el mon laboral, és el tema de les pensions.

No només tenen una pensió vergonyosa les persones que no han treballat, persones que sí que han estat treballant al llarg de la seva vida, veuen com els hi arriba el moment de la seva jubilació, i enlloc d’estar feliços per entrar en una altra etapa de la seva vida, de la qual poden gaudir més dels seus familiars, amics... de la vida en general, es veuen atrapats en unes pensions miserables les quals no els hi permeten arribar a final de mes, i han de deixar les seves cases on han viscut tota la vida, on han d’anar a menjadors de la beneficència, on per Nadal no poden ni fer un regal als seus néts...

Suposo que aquestes pensions estan justificades pel fet, que a una determinada edat, els éssers humans d’aquest magnífic estat, ja no tenen despeses econòmiques, ja no tenen que menjar i ja no tenen perquè anar de vacances.

Brillant aquest govern que tenim, sigui d’esquerres, de dretes, o d’on vulgui, no n’hi ha cap que sigui digne.

Anem com els crancs

Segons acabo de llegir la Comissió Europea ha proposat ampliar el permís de maternitat a 18 setmanes, i el govern espanyol ha dit que li sembla una idea fantàstica, però que de moment no ho farà.

Que bé, és meravellós viure en un país on anem “avançant”.

Tots els països tenen la seva part bona i la part dolenta, però en aquest tema en concret, el govern hauria de prendre exemple del Regne Unit, Irlanda o Suècia, els quals donen 52, 42 i 55 setmanes respectivament cobrant el 100% del sou.

Les idees en aquest país, em sembla a mi que estan una mica equivocades. Com si una dona volgués tenir un fill per no anar a treballar... encara no ho he patit, però suposo que tenir que deixar a la guarderia, amb els avis... un nen de 4 mesets, t’ha de trencar el cor. Clar que sí, que hi existeixen les reduccions de jornada, les excedències... però tota la vida treballant per a tenir aquestes condicions?

Aquí teniu la noticia.

Què és l’amor?

Avui Robert i jo fa quatre anys ens vam casar, i aquest estiu ha fet deu anys que estem junts, per tant és jornada de reflexió, en aquest cas, cal reflexionar sobre l’amor i què vol dir estimar a una persona.

Els poetes defineixen l’amor com el més gran sentiment, els científics com una reacció química... no sé qui té raó, possiblement cadascú té la seva part, el que sí és ben cert, és que sense amor, les persones no som res.

Al llarg de la nostra vida, coneixem moltes persones, però arribar a estimar-les, ben poques. Estimar a algú és una gran responsabilitat, implica ser fort quan l’altre ho necessita, implica prendre decisions, les quals molts cops no son les que voldríem...però estimar també vol dir ser feliç, veure la vida des d’una altra perspectiva, gaudir de molt bons moments, construir un camí amb algú...

A mesura que passa el temps, i la vida ens va fent evolucionar, una se n’adona, que la felicitat s’aconsegueix donant, i no pas rebent.

HTC Touch Diamond

Aquest any el regal d'aniversari s'ha avançat.

Robert m'ha regalat aquest smartphone, acabadet de sortir i pel que he pogut exeprimentar fins ara, és una passada. Encara estic estudiant totes les opcions que incorpora, però és una "virgueria".

:)

Felicitats Esther i Felip!!!!

Ahir va tenir lloc el casament d’Esther i Felip a l’ermita de Mig Camí a les 12.30h. Tot seguit el convit es va celebrar ven prop, al Julivert. Cal dir que ens ho vam passar molt, però molt bé, potser massa i tot, ja que avui estem patint les conseqüències d’un dia amb bon menjar i bona (i molta) beguda.

La festa la vam acabar ballant fins no sé quina hora devia ser, al Moët.

Com a curiositat cal dir, que durant el convit es va fer un referèndum, on van tenir que votar tots els convidats una proposta una mica diferent del que sol ser habitual. No sé a quines persones se’ls va poder ocórrer això de organitzar unes votacions en un casament. ;)

Coca del Renaixement

Ara que s'apropen aquests dies de festa, aquí teniu aquesta recepta tan bona i senzilla de fer que vaig fer aquest cap de setmana.

Ingredients:
250ml d'oli
1 ou
50ml mistela
50ml moscatell
50g sucre
farina
fruits secs (avellanes, ametlles, panses, nous i pinyons)
mèl

Preparació:
Es mesclen tots els ingredients, i llavors es va afegint la farina, cal que quedi una consistència semblant a la del pastisset, però no tant espesa, ja que no cal fer les boletes.

A sobre es posen els fruits secs, i una miqueta de mèl.

Es posa al forn a uns 180º, i el temps depen una mica de la doblaria de la coca, jo prefereixo fer-la primeta perquè així no resulta tan pesada de menjar.

Un cop es treu del forn, jo li poso una miqueta més de mèl.

I ja està, fàcil, oi? Doncs vinga, aquest Renaixement tots a menjar coca.

Mandonguilles amb salsa d’ametlles

En vista de l’èxit de les receptes casolanes de la meva iaia (sé que alguns les heu provat de fer :)), us deixo unes mandonguilles que sempre ens feia, les quals destaquen per la salseta.

Ingredients
Mandonguilles (si us voleu estalviar feina les podeu comprar ja elaborades, jo les faig així, sense all i julivert, però cadascú com més li agradin)
Meitat carn de porc
Meitat carn de vedella
Rovell d’ou
Pa ratllat
Molla de pa en llet
Sal
Pebre
Oli
Farina
Ametlles torrades

Preparació
Per fer les mandonguilles cal mesclar les dues carns, sal, pebre, el rovell d’ou (1, 2... depèn de la quantitat de carn), el pa ratllat, i una mica de molla de pa amb llet (aquest és el truc que feia servir la meva àvia per tal que li quedessin molt toves). Les quantitats jo les faig a ull, fins que veig que hem queda una pasta que es pot amassar per fer les boletes, però no molt densa perquè sinó quedarien dures.

Un cop estan les mandonguilles fetes en boles, es passen per una mica de farina i a la mateixa cassola que després farem la salsa es fregeixen, però només un tomba i tomba.

Al mateix oli s’afegeixen les ametlles totes ven picades (quantes més poseu més bona la salsa, jo compro una bossa d’aquestes que venen al super i la poso sencera), es peguen dues voltetes per a que quedin una mica fregides, i s’afegeixen les mandonguilles.

Llavors es cobreix d’aigua, fins que quedin tapades i es deixa coure a foc lent. Si veieu que l’aigua es consumeix ràpid en podeu afegir poquet a poquet.

Al final us quedarà una salseta marron, espessa que està per llepar-se els dits, però com això no és de gaire bona educació, millor que suquéssiu pa. No caldrà que afegiu farina per tal d’espessar la salsa, ja que l’oli ja porta la farina d’haver fregit les mandonguilles.

Suggeriment
També podeu posar a la cassola amb les mandonguilles uns pèsols o uns ous durs, queden molt bé.

Oposicions 2008

Aquest dissabte 21 de Juny, comencen les opos de professor.

En aquests moments estem tots acabant programacions, quadrant les hores de les unitats didàctiques, preparant temes... i resant per tal que ens surti una boleta amb un número que ens resulti familiar.

Ànims a tots!

Avui tenim una cita a les 21.45h a TV3

En motiu del debut de Carrerras al Liceu fa 50 anys, aquesta nit podrem gaudir d'un recital variat, on el tenor interpretarà peces de diferents òperes, tangos, cançons italianes...

Un plaer per a l'oïda.

Ous a la beixamel

Aquí us deixo una altra recepta de la meva iaia, sempre ens la feia el 24 de desembre per la nit, així quan tornàvem de la missa del gall, entre altres picadetes i aguinaldos, podíem degustar aquests ous tan bons.

Ingredients:
Ous durs
Pernil salat
Beixamel amb consistència
Farina
Ou
Pa ratllat

Preparació:
Es tallen els ous durs en quatre trossos. Llavors s’agafa una tira de pernil salat i s’embolica un tros d’ou. Es cobreix tot de beixamel, per això no ha d’estar clara, que es pugui treballar com les croquetes. I per últim només cal passar-ho per farina, ou batut i pa ratllat, i a fregir-ho.

És entretingut de fer, però no difícil. El resultat és que quan els poses a la taula, volen.
Que vagi de gust!

I de postre... una crema catalana i un cafè amb sacarina, si us plau.

Doncs mira, avui és un dia d’aquells, on les dones no mostrem la nostra millor part. Després de dinar un entrepà de cansalada amb formatge, acompanyat d’unes pringles, ja que avui no hem tingut temps per fer el dinar, m’apetia un geladet, i m’he menjat un d’aquests de nata coberts de xocolata.

A meitat de la tarda, Robert com a bon marit, ha anat al super i de passo ha passat per “La caseta dolça” i m’ha comprat unes xuxes, a veure si endevineu què és el primer que he fet quan les he vist? Menjar-me-les.

Doncs ara, a patir la meva penitència, vaig a fer una mica de gimnàs, per la mala consciència. Dones, som així. :)

Una “Cojonuda”

Ja que avui estem recordant viatges, aquí us presento un pinxo dels més famosos de Logroño, la Cojonuda.

Es tracta d’una llesca de pa, a sobre un ou fregit de codorniu, amb una rodanxa de “morcilla” de Burgos (aquí baldana) i per sobre una tira de pebrot escalivat.

També podeu fer el “Cojonudo” substituint la morcilla per una rodanxa de xoriço roig picant.

Amsterdam (III): La gastronomia

La veritat és que vam menjar molt bé... a part dels fantàstics formatges holandesos, alguns dels quals van fer cap aquí, la gastronomia d’allí no la podria definir molt bé.

Com a fet curiós a destacar és que la societat holandesa no para de menjar, no sé si és que hi havia tanta gent que sempre algú menjava, o és que realment els hi agrada molt menjar.

La costum no és emplatar-se durant hores i hores en una taula com fem aquí, prefereixen anar menjant durant el dia, i per a tal motiu, pots menjar en molts de llocs. No és com aquí que distingim entre cafeteries i restaurants, allí hi ha molts de locals, pubs... on serveixen de tot, un pot estar prenent un cafè i a la taula del costat es mengem una hamburguesa.

I de postre un gofre amb xocolata, un muffin, un gelat o fins i tot unes patates en maionesa, la qüestió es que sempre veus algú caminant i menjant.

Amsterdam (II): La part cultural

Una de les activitats que es sol fer quan viatges és visitar els museus locals, i aquest cas no va ser una excepció. Indrets que vam visitar:

• Rijksmuseum: Del que podem destacar la Ronda de Nit de Rembrandt.
• Museu van Gogh: Les obres de Vincent són genials, podem destacar el Gerro amb 15 Gira-sols i els Camb de blat amb corbs.
• Casa de Rembrandt.
• Casa d'Anna Frank.

També hi ha tota classe de concerts, espectacles de carrer i altres activitats com, per exemple, donar un volt pels canals amb vaixell, mentre t'expliquen curiositats de la ciutat.

Amsterdam (I): La societat holandesa

Després d’aquesta estada en la capital holandesa, només ens queda una gran satisfacció. Cal dir que hem gaudit molt d’aquest viatge, no només per les hores i hores que hem voltat d’un lloc a un altre sense parar, sinó pel fet que realment hem marxat d’allí amb la sensació d’haver estat a una capital molt europea.

Com a trets fonamentals del caràcter de la gent destacaríem el seu respecte, la seva permissivitat i llibertat. Malgrat el clima no sempre acompanyi, els hi encanta fer vida al carrer.

I com a gran peculiaritat cal destacar la seva passió per les bicicletes, un mitjà de transport molt, però que molt utilitzat, i totalment ecològic.

Aquí podeu veure algunes fotos.

Amsterdam

“Die Walküre”

El dimecres van representar aquesta òpera tan coneguda al Teatre del Liceu de Barcelona, la qual és la segona òpera de la tetralogia de “El Anillo del Nibelungo” de Wagner.

Malgrat la seva extensió de més de 4 hores, cal dir que comptava amb una fitxa artística de luxe Siegmund (Plácido Domingo), Sieglinde (Waltraud Meier) i Brünnhilde (Evelyn Herlitzius).

Destacar la gran actuació d’aquests tres protagonistes que van cantar com els àngels, i com no, el tercer acte, el més coneguts per tots, va ser impressionant.

Us deixo un vídeo del YouTube perquè feu memòria de la famosa cavalcada

La història del camell que plora

Documental realitzat entre Alemanya i Mongòlia, nominat als Oscars 2004 i premiat diversos cops.

Narra la història d’una família de nòmades que viuen al desert del Gobi, els quals han de fer front al problema d’una camella que per tenir un part difícil, refusa la seva cria. A través d’un ritual, dut a terme per un músic, aconsegueixen que la camella i la seva cria es reconcilien, i no només això, sinó que a més, aquest ritual tan peculiar, fa que la mare plori.

Un documental molt tendre, i si més no, curiós.

La pika

Aquest mamífer tan graciós viu al nord-oest dels Estats Units i a l’oest del Canadà. Veient un documental, ens va sobtar, no només la forma que té d’avisar als seus companys que hi ha perill, sinó pel fet, que es passa la major part de seu temps recol·lectant menjar per passar l’hivern.

El més curiós, és que entre el menjar que recol·lecta hi ha plantes molt verinoses, doncs per què ho fa? Perquè el verí que contenen les ajuda a mantenir-se durant setmanes. La pika primer es menja les plantes que no son verinoses, i el verí conserva les altres durant més temps, així aquest animalet tan petit, té menjar per a tota la temporada.

Aquí us deixo el vídeo on podeu sentir el seu crit tan graciós, i on explica això que us contava.